Hay una infinidad de  parejas en la Antigüedad Clásica para rememorar el día de San Valentín. Amores tan diversos como el infalible, a pesar de todo, de Ulises y Penélope, el imposible de Eco y Narciso o Apolo y Dafne, el enfermizo de Catulo y su Lesbia o el reconocido de Eros y Psique; el amor flagrante de Venus y Marte, el revolucionario de Paris y Helena, el transgresor de Pericles y Aspasia…pero ninguno tan dulce como el de Dafnis y Cloe. 

“Asseguts un al costat de l’altre contra el tronc d’una alzina i degustant l’encís de besar-se,

no es podien saciar d’aquest plaer”

Dafnis y Cloe es una de las primeras novelas de la Grecia antigua. Longus, escritor del s.II d.C. nos ofrece un ejemplo de educación en el amor y el erotismo a través de una ficción sentimental al alcance de todos los públicos.

Los protagonistas son dos jóvenes pastores que se crían en los hermosos paisajes de la villa de Mitilene en Lesbos. Ambos, amamantados por una cabra  y una oveja respectivamente, fueron  adoptados por unos pastores. Los jóvenes experimentan a lo largo de toda la novela, ese principio de atracción,de sexualidad… lleno de encanto e inocencia.

A continuación os dejo algunos fragmentos de la novela. Mantengo la traduccción en catalán de Jaume Berenguer Amenós de Edicions La Magrana

I heu aquí el que deia CLOE quan era sola:

-          Ara estic malalta, i no sé de quin mal; Sofreixo, i no tinc cap ferida; m’afligeixo, i no he perdut cap de les meues ovelles; cremo, i estic asseguda sota aquesta ombra espessa. Quantes vegades m’han esgratinyat els esbarzers, i no plorava; quantes abelles m’han clavat el fibló, i menjava; però el que ara em punja el cor és més punyent que tot això. Dafnis és bell, però també són belles les flors […]Ah, que no sigui jo la seua flauta per a rebre el seu buf!

Només amb Cloe es tornava garlaire i, quan DAFNIS es trobava sol, lluny d’ella, s’anava dient així:

-          ¿Què m’ha fet el bes de Cloe? Els seus llavis són més tendres que les roses, la seva boca més dolça que un raig de mel; però el seu bes és més picant que el fibló d’una abella. Sovint he besat els meus cabrits, […]; però aquesta besada és tota una altra cosa; el meu alè és panteixant, el meu cor batega, la meva ànima llangueix, i tanmateix vull tornar a besar-la

I de nou els va dir el vell FILETAS:

-          Amor és un déu, minyons: és jove i bell i té ales; per això es complau amb la joventut, cerca la bellesa i dóna ales a les ànimes. Té tant de poder com ni el mateix Zeus; domina els elements, domina els astres, domina els déus, els seus parells; en disposa més que vosaltres no ho feu amb les cabres i les ovelles. Totes les flors són obra de l’amor; aquestes plantes i aquests arbres són creació seva; és per ell que els rius corren i els vents bufen.[…] I és que per a la ferida de l’Amor no hi ha cap remei que es pugui menjar ni beure, cap mena de cant que la guareixi, com no sigui besar-se i abraçar-se i jeure plegats i junts.

¡FELIZ DÍA DE SAN VALENTÍN!